Edgar Allan Poe - Poema Annabel Lee (adaptació)

ANNABEL LEE (EDGAR ALLAN POE)

Fa ja prou anys, en un regne més enllà de la mar vivia una xiqueta que podeu conéixer amb el nom d’Annabel Lee. Eixa xiqueta vivia sense cap altre pensament que estimar-me i ser estimada per mi.


Jo era un xiquet i ella era una xiqueta en eixe regne més enllà de la mar; però Annabel Lee i jo ens estimàvem amb un amor que era més que l’amor; un amor tan poderós que els serafins del cel ens envejaven, a ella i a mi.



I eixa va ser la raó per la qual, fa ja prou de temps, en eixe regne més enllà de la mar un bufit va descendir d’un núvol, i va gelar a la meua bella Annabel Lee; de manera que els seus pares van vindre i se la van portar lluny de mi per a tancar-la en un sepulcre, en eixe regne més enllà de la mar.



Els àngels que en el cel no se sentien ni la mitat del feliços que érem nosaltres, ens envejaven la nostra alegria a ella i a mi. He ací perquè (com cada un ho sap en eixe regne més enllà de la mar) un bufit va descendir des de la nit d’un núvol, gelant a la meua Annabel Lee.



Però el nostre amor era més fort que l’amor d’aquells que ens avantatgen en edat i a saber, i ni els àngels del cel ni els dimonis dels abismes de la mar podran separar mai la meua ànima de l’ànima de la bella Annabel Lee.



Perquè la lluna mai resplendix sense portar-me records de la bella Annabel Lee; i quan les estreles s’alcen, crec veure brillar els ulls de la bella Annabel Lee; i així passe llargues nits estés al costat de la meua estimada, —la meua estimada, la meua vida i la meua companya,— que està gitada en el seu sepulcre més enllà de la mar, en la seua tomba, a la vora de la mar gemegosa.

1849