The future. Photo by pareeerica member in Flickr.com
Avui us presente una fotògrafa que he descobert no fa molt de que temps. Les seues fotos tenen com a base una sèrie de textures que donen a la imatge l'aparença d'un llenç, molt en la línia del fotògraf Philippe St Laudy. Són realment captivadores. Us anime a visitar la seua galeria a Flickr.com
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, senzillament poeta
ELS AMANTS
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Vicent Andrés Estellés
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Vicent Andrés Estellés
MARIA -MERCÈ MARÇAL, DONA I POETESSA
MARIA-MERCÈ MARÇAL (Barcelona, 1952-1998)
Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m’aboca, a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.
Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
s’ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m’aboca, a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.
Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
Edgar Allan Poe - Poema Annabel Lee (adaptació)
ANNABEL LEE (EDGAR ALLAN POE)
Fa ja prou anys, en un regne més enllà de la mar vivia una xiqueta que podeu conéixer amb el nom d’Annabel Lee. Eixa xiqueta vivia sense cap altre pensament que estimar-me i ser estimada per mi.
Jo era un xiquet i ella era una xiqueta en eixe regne més enllà de la mar; però Annabel Lee i jo ens estimàvem amb un amor que era més que l’amor; un amor tan poderós que els serafins del cel ens envejaven, a ella i a mi.
I eixa va ser la raó per la qual, fa ja prou de temps, en eixe regne més enllà de la mar un bufit va descendir d’un núvol, i va gelar a la meua bella Annabel Lee; de manera que els seus pares van vindre i se la van portar lluny de mi per a tancar-la en un sepulcre, en eixe regne més enllà de la mar.
Els àngels que en el cel no se sentien ni la mitat del feliços que érem nosaltres, ens envejaven la nostra alegria a ella i a mi. He ací perquè (com cada un ho sap en eixe regne més enllà de la mar) un bufit va descendir des de la nit d’un núvol, gelant a la meua Annabel Lee.
Però el nostre amor era més fort que l’amor d’aquells que ens avantatgen en edat i a saber, i ni els àngels del cel ni els dimonis dels abismes de la mar podran separar mai la meua ànima de l’ànima de la bella Annabel Lee.
Perquè la lluna mai resplendix sense portar-me records de la bella Annabel Lee; i quan les estreles s’alcen, crec veure brillar els ulls de la bella Annabel Lee; i així passe llargues nits estés al costat de la meua estimada, —la meua estimada, la meua vida i la meua companya,— que està gitada en el seu sepulcre més enllà de la mar, en la seua tomba, a la vora de la mar gemegosa.
1849
Fa ja prou anys, en un regne més enllà de la mar vivia una xiqueta que podeu conéixer amb el nom d’Annabel Lee. Eixa xiqueta vivia sense cap altre pensament que estimar-me i ser estimada per mi.
Jo era un xiquet i ella era una xiqueta en eixe regne més enllà de la mar; però Annabel Lee i jo ens estimàvem amb un amor que era més que l’amor; un amor tan poderós que els serafins del cel ens envejaven, a ella i a mi.
I eixa va ser la raó per la qual, fa ja prou de temps, en eixe regne més enllà de la mar un bufit va descendir d’un núvol, i va gelar a la meua bella Annabel Lee; de manera que els seus pares van vindre i se la van portar lluny de mi per a tancar-la en un sepulcre, en eixe regne més enllà de la mar.
Els àngels que en el cel no se sentien ni la mitat del feliços que érem nosaltres, ens envejaven la nostra alegria a ella i a mi. He ací perquè (com cada un ho sap en eixe regne més enllà de la mar) un bufit va descendir des de la nit d’un núvol, gelant a la meua Annabel Lee.
Però el nostre amor era més fort que l’amor d’aquells que ens avantatgen en edat i a saber, i ni els àngels del cel ni els dimonis dels abismes de la mar podran separar mai la meua ànima de l’ànima de la bella Annabel Lee.
Perquè la lluna mai resplendix sense portar-me records de la bella Annabel Lee; i quan les estreles s’alcen, crec veure brillar els ulls de la bella Annabel Lee; i així passe llargues nits estés al costat de la meua estimada, —la meua estimada, la meua vida i la meua companya,— que està gitada en el seu sepulcre més enllà de la mar, en la seua tomba, a la vora de la mar gemegosa.
1849
Subscriure's a:
Missatges (Atom)